El Memorial Juan Muguerza hay que vivirlo. Yo lo he corrido seis veces y cada vez me sorprendo a mí mismo emocionado. Es una prueba extraordinaria. Los aficionados pagan 6 euros para ver la carrera y el estadio, donde está situada la llegada, se llena a reventar. Y la organización, que cuida todos los detalles, es impecable y se supera año a año.
Yo he participado siguiendo mi plan de entrenamiento. Sin más ambiciones. Y con cuidadito ya que el terreno estaba muy peligroso. Puro chocolate. Un kilómetro podías hacer 3:05 y al siguiente, 3:15 Me he mantenido en el grupo que más convenía y he corrido pensando en el futuro. Hoy mismo ya dormiré en Granada. He viajado directamente desde Elgóibar al Centro de Alto Rendimiento. El próximo paso es entrenamiento en altitud antes de los primeros test en pista cubierta.
Antes y después del cross el tema de conversación ha sido Sergio Sánchez. Increíble su récord europeo de los 2.000 metros. Yo jamás he corrido una carrera de esa distancia, pero es fácil sumar sobre un papel 2:26 cada kilómetro para dar con esos tremendos 4:52 que ha hecho el corredor leonés. Me alegro por él, aunque aún no salgo de mi asombro. Ni nadie de los que estábamos en el Muguerza. Y encima ha acabado quinto pisándole los talones a los kenianos.
Unas líneas para agradecer el trato que he recibido de la organización del cross. Son una pasada. El sábado me vistieron con el traje típico de la comarca y posé junto a las imágenes de los dos más grandes atletas que han pasado por las campas de Mintxeta: Mamo Wolde y el propio Juan Muguerza. Nunca olvidaré ese momento. El traje no me lo he podido llevar conmigo a Sierra Nevada, pero me han prometido enviármelo a Madrid. El equipaje del atleta siempre es muy austero. Algún día hablaremos de eso.
L’exemple del Memorial Muguerza
El Memorial Juan Muguerza s’ha de viure. Jo ho he fet sis vegades i cada cop em sorprenc a mi mateix emocionat. És una prova extraordinària. Els afeccionats paguen 6 euros per veure la cursa i l’estadi, on està situada l’arribada, s’omple a vessar. I l’organització, que mima tots els detalls, és impecable i es va superant any rere any.
Jo he participat tot seguint el meu pla d’entrenament. Sense més ambicions. I amb cura ja que el terreny estava molt perillós. Pura xocolata. Un quilòmetre podies fer-lo en 3:05 i al següent 3:15. M’he mantingut al grup que més convenia i he corregut pensant en el futur. Avui mateix ja dormiré a Granada. He viatjat directament des d’Elgoibar al Centre d’Alt Rendiment. El pròxim pas és entrenament en alçada abans dels primers tests a la pista coberta.
Abans i després del cros, el tema de conversa ha estat Sergio Sánchez. Increïble el seu rècord europeu dels 2.000 metres. Jo mai no he fet una cursa d’aquesta distància, però és fàcil sumar a un paper 2:26 cada quilòmetre per fer aquests increïbles 4:52 que ha fet el corredor lleonès. M’alegro per ell, tot i que encara estic molt sorprès. Igual que la resta dels que ens trobàvem a Muguerza. I a sobre ha acabat cinquè trepitjant-li els talons als kenyans.
Unes línies per agrair el tracte que he rebut de l’organització del cros. Són una passada. Dissabte passat em van vestir amb la vestimenta típica de la comarca i vaig posar al costat de les imatges dels dos atletes més grans que mai no han passat per les campes de Mintxeta: Mamo Wolde i el propi Juan Muguerza. Mai no oblidaré aquest moment. El vestit no me l’he pogut endur amb mi a Sierra Nevada, però m’han promès que m’ho enviarien a Madrid. L’equipatge de l’atleta sempre és molt auster. Algun dia parlarem d’això.
Que bueno eres leon.
Suerte en Barcelona y en todas las competiciones