He pasado ya los primeros días en el Centro de Alto Rendimiento de Sierra Nevada. Y nunca mejor dicho lo de alto: está situado a 2.350 metros de altura. Estos primeros días han sido muy interesantes. Todo ha ido muy bien y he podido entrenar muy tranquilo junto a mi inseparable compañero Javier Guerra, con el que comparto la jornada en Granada desde el principio hasta el final. Está por aquí la selección española de boxeo y la portuguesa de marcha. También hay algunos nadadores. Y a nosotros nos acompañará desde el día 6 Iñaki Laguna, que es un júnior que promete mucho en 800 metros.
Lo primero que he de aclarar es que todo parece distinto a esta altura. La vida se consume de otra manera. Todo cuesta más. Y a los atletas lo primero que les dicen, y te lo recuerda el propio ambiente, es que hay que ser paciente e ir quemando etapas con tranquilidad. Por lo que me han dicho, hasta el día 12 de estancia no podré entrenar como lo venía haciendo en Madrid. El proceso de aclimatación hay que respetarlo.
Como jamás había estado entrenando en altura y por supuesto no conocía este centro, lo que he hecho ha sido ser especialmente cauto y seguir las instrucciones recibidas. El trabajo más duro lo he hecho por debajo de los 1.000 metros y las sesiones de gimnasio y lo que es sencillamente rodar, por encima de los 2.300. Si quiero notar los beneficios de la altura he de hacer lo que me dicen. El sábado empezaré a forzar algo más y estoy convencido de que todo volverá a estar en la situación normal la próxima semana.
Los días que hacemos series, en la pista que hay a algo más de 700 metros de altura, aprovecho para ir a comer a casa de Susana, mi novia, que vive en Gojar. Son sólo 30 kilómetros, pero merece la pena. La idea de verla tan a menudo pesó mucho a la hora de decidirme por aceptar este proyecto de entrenar en altura.
Si todo transcurre con normalidad bajaré de Granada el día 19 de febrero, con tiempo para competir en buenas condiciones en Doha, aunque antes viajaré a Stuttgart y Valencia para disputar dos carreras de 1.500 metros. Y si todo sale bien, que eso es lo que espero, repetiré la experiencia de cara a Barcelona 2010. De cualquier modo, soy consciente de que los efectos de la altitud no se notan por igual en todos los atletas. Hay diferentes estudios publicados y mucha gente mantiene opiniones bien diferentes, así que mejor esperar y ver, como se suele decir.
La primera vez que empecé a pensar seriamente en entrenar en altitud fue en Berlín el pasado año. Los doce finalistas de los 1.500 metros se entrenaban regularmente en altitud, incluido el francés Mehdi Baala, que será el principal rival de los españoles en Barcelona 2010. Yo vi la carrera desde la grada de atletas y me dio qué pensar.
Un novell a 2.350 metres d’alçada
Ja he passat els primeres dies al Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada. I mai millor dit això: està situat a 2.350 metres d’alçada. Aquests primers dies han estat molt interessants. Tot ha anat molt bé i he pogut entrenar molt tranquil al costat del meu inseparable company Javier Guerra, amb qui comparteixo la jornada a Granada des del principi fins el final. Per aquí també hi és la selecció espanyola de boxa i la portuguesa de marxa. També hi ha alguns nedadors. A nosaltres ens acompanyarà des del dia 6 Iñaki Laguna, que és un júnior que promet molt als 800 metres.
El primer que he d’aclarir és que tot sembla diferent a aquesta alçada. La vida es consumeix d’una altra forma. Tot costa més. I als atletes el primer que ens diuen, i t’ho recorda el propi ambient, és que s’ha de ser pacient per anar cremant etapes amb tranquil•litat. Pel que m’han dit, fins el dia 12 d’estada no podré entrenar com ho venia fent a Madrid. El procés d’aclimatació s’ha de respectar.
Com mai no havia estat entrenant a alçada i per descomptat no coneixia aquest centre, el que he fet ha estat seguir les instruccions rebudes curosament. El treball més dur l’he fet per sota dels 1.000 metres i les sessions de gimnàs i el que és senzillament rodar, per sobre dels 2.300. Si vull notar els beneficis de l’alçada he de fer allò que em diuen. Dissabte començaré a forçar una mica més i estic convençut de que tot tornarà a la seva situació normal la propera setmana.
Els dies que fem sèries, a la pista que hi ha a poc més de 700 metres d’alçada, aprofito per anar a dinar a casa de la Susana, la meva novia, que viu a Gojar. Només són 30 quilòmetres, però val la pena. La idea d’anar a veure-la tan sovint va pesar molt a l’hora de decidir-me per acceptar aquest projecte d’entrenar en alçada.
Si tot passa amb normalitat baixaré de Granada el dia 19 de febrer, amb temps per competir amb bones condicions a Doha, tot i que abans viatjaré a Stuttgart i a València per disputar dues curses de 1.500 metres. I si tot surt bé, que això és el que espero, repetiré l’experiència de cara a Barcelona 2010. Tot i això, sóc conscient de que els efectes de l’alçada no es noten per igual a tots els atletes. Hi ha diferents estudis publicats i molta gent manté opinions ben diferents, així que millor esperar i veure, com s’acostuma a dir.
El primer cop que vaig començar a pensar seriosament en fer entrenaments en alçada va ser a Berlín l’estiu passat. Els dotze finalistes dels 1.500 metres s’entrenaven regularment en alçada, inclòs el francès Mehdi Baala, que serà el principal rival dels espanyols a Barcelona 2010. Jo vaig veure la cursa des de la grada dels atletes i em va fer pensar.
number 1 higuero