Ha llegado la hora de la verdad. La campana de la competición suena otra vez mientras sigo entrenando entre la nieve de Sierra Nevada. Ya no es una carrera de ruta o de cross. Esta vez va en serio. Es la pista cubierta. Y la elección de este año no admite dudas: el debut será en un 1.500
Cuando un atleta ya sabe cuándo ha de viajar y en qué condiciones es que tiene muy cerca la competición. Yo ya tengo el billete para ir a Stuttgart, donde el sábado he de disputar ese 1.500 que espero sea rápido y nos dé información de cómo estamos. Iré primero a Barcelona porque el viaje no es nada fácil desde Granada, pero llegaré a esa ciudad alemana con 24 horas de margen. Suficiente. En Barcelona, en una escala que durará unas seis horas, tiempo para rodar, comer y descansar.
Creo que está muy bien empezar por un 1.500. He cambiado la opción de otros años. Y lo he hecho porque creo que estoy mejor por abajo que por arriba, una forma de hablar que tenemos la gente del mediofondo para indicar que ahora mismo estaríamos más finos en un 800 que no en un 3.000. Y también el día 13 saldré otra vez en 1.500 metros, ya que luego en el Campeonato del Mundo de Doha voy a tener que correr dos carreras en tres días y necesito tener de nuevo esas sensaciones tan especiales del atleta de 1.500
El otro día, viendo el mitin de Karlsruhe por televisión, se me pusieron los dientes largos. ¡Vaya carrera! Tuvieron buenos pasos para hacer 2:53 en los 1.200 y luego un más que aceptable crono final. Ganó Gathimba con 3:37.01, que es la referencia de esta temporada indoor. Yo espero que la de Stuttgart sea incluso más rápida. Recuerdo que en 2002 fui cuarto en esta misma pista con 3:37.65. Creo que me conformaría con esa marca, aunque no la firmo antes de la salida.
Todo lo que sea bajar de 3:38 estará bien. O al menos estar en la lucha por la victoria. El año pasado en mi primer 1.500 hice menos de esa marca, así que vamos a ver el sábado. También dependerá de la gente que corra y las ganas que tengamos todos. Aunque por mi no será.
Granada-Barcelona-Stuttgart
Ha arribat l’hora de la veritat. La campana de la competició sona una altra vegada mentre segueixo entrenant entre la neu de Sierra Nevada. Ja no és una carrera de ruta o de cross. Aquesta vegada va de debò. És la pista coberta. I l’elecció d’aquest any no admet dubtes: el debut serà a un 1.500.
Quan un atleta ja sap quan ha de viatjar i en quines condiciones és que té molt a prop la competició. Jo ja tinc el bitllet per anar a Stuttgart, on el dissabte he de disputar aquests 1.500 que espero sigui ràpid i ens doni informació de com estem. Aniré primer a Barcelona perquè el viatge no és gens fàcil des de Granada, però arribaré a aquesta ciutat alemanya en 24 hores de marge. Suficient. En Barcelona, en una escala que durarà unes sis hores, temps per rodar, menjar i descansar.
Crec que està molt bé començar per un 1.500. He canviat la opció d’altres anys. I ho he fet perquè crec que estic millor per sota que per dalt, una forma de parlar que tenim la gent del mig fons per indicar que ara mateix estaríem més fins a un 800 que no a un 3.000. I també el dia 13 sortiré una altra vegada en 1.500 metres, ja que després al Campionat del Món de Doha hauré de córrer dues carreres en tres dies i necessito tenir de nou aquestes sensacions tan especials de l’atleta de 1.500
L’altre dia, veient el míting de Karlsruhe per televisió, se’m van posar les dents llargues. Quina carrera! Van tenir bones passes per fer 2:53 als 1.200 i després un més que acceptable crono final. Va guanyar Gathimba amb 3:37.01, que és la referència d’aquesta temporada indoor. Jo espero que la de Stuttgart sigui inclús més ràpida. Recordo que al 2002 vaig ser quart en aquesta mateixa pista amb 3:37.65. Crec que em conformaria amb aquesta marca, encara que no la firmo abans de la sortida.




