Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Granada-Barcelona-Stuttgart

Miércoles, Febrero 3rd, 2010

Ha llegado la hora de la verdad. La campana de la competición suena otra vez mientras sigo entrenando entre la nieve de Sierra Nevada.  Ya no es una carrera de ruta o de cross. Esta vez va en serio. Es la pista cubierta. Y la elección de este año no admite dudas: el debut será en un 1.500

Cuando un atleta ya sabe cuándo ha de viajar y en qué condiciones es que tiene muy cerca la competición. Yo ya tengo el billete para ir a Stuttgart, donde el sábado he de disputar ese 1.500 que espero sea rápido y nos dé información de cómo estamos. Iré primero a Barcelona porque el viaje no es nada fácil desde Granada, pero llegaré a esa ciudad alemana con 24 horas de margen. Suficiente. En Barcelona, en una escala que durará unas seis horas, tiempo para rodar, comer y descansar.

Creo que está muy bien empezar por un 1.500. He cambiado la opción de otros años. Y lo he hecho porque creo que estoy mejor por abajo que por arriba, una forma de hablar que tenemos la gente del mediofondo para indicar que ahora mismo estaríamos más finos en un 800 que no en un 3.000. Y también el día 13 saldré otra vez en 1.500 metros, ya que luego en el Campeonato del Mundo de Doha voy a tener que correr dos carreras en tres días y necesito tener de nuevo esas sensaciones tan especiales del atleta de 1.500

El otro día, viendo el mitin de Karlsruhe por televisión, se me pusieron los dientes largos. ¡Vaya carrera! Tuvieron buenos pasos para hacer 2:53 en los 1.200 y luego un más que aceptable crono final. Ganó Gathimba con 3:37.01, que es la referencia de esta temporada indoor. Yo espero que la de Stuttgart sea incluso más rápida. Recuerdo que en 2002 fui cuarto en esta misma pista con 3:37.65. Creo que me conformaría con esa marca, aunque no la firmo antes de la salida.

Todo lo que sea bajar de 3:38 estará bien. O al menos estar en la lucha por la victoria. El año pasado en mi primer 1.500 hice menos de esa marca, así que vamos a ver el sábado. También dependerá de la gente que corra y las ganas que tengamos todos. Aunque por mi no será.

Granada-Barcelona-Stuttgart

Ha arribat l’hora de la veritat. La campana de la competició sona una altra vegada mentre segueixo entrenant entre la neu de Sierra Nevada.  Ja no és una carrera de ruta o de cross. Aquesta vegada va de debò. És la pista coberta. I l’elecció d’aquest any no admet dubtes: el debut serà a un 1.500.

Quan un atleta ja sap quan ha de viatjar i en quines condiciones és que té molt a prop la competició. Jo ja tinc el bitllet per anar a Stuttgart, on el dissabte he de disputar aquests 1.500 que espero sigui ràpid i ens doni informació de com estem. Aniré primer a Barcelona perquè el viatge no és gens fàcil des de Granada, però arribaré a aquesta ciutat alemanya en 24 hores de marge. Suficient. En Barcelona, en una escala que durarà unes sis hores, temps per rodar, menjar i descansar.

Crec que està molt bé començar per un 1.500. He canviat la opció d’altres anys. I ho he fet perquè crec que estic millor per sota que per dalt, una forma de parlar que tenim la gent del mig fons per indicar que ara mateix estaríem més fins a un 800 que no a un 3.000. I també el dia 13 sortiré una altra vegada en 1.500 metres, ja que després al Campionat del Món de Doha hauré de córrer dues carreres en tres dies i necessito tenir de nou aquestes sensacions tan especials de l’atleta de 1.500

L’altre dia, veient el míting de Karlsruhe per televisió, se’m van posar les dents llargues. Quina carrera! Van tenir bones passes per fer 2:53 als 1.200 i després un més que acceptable crono final. Va guanyar Gathimba amb 3:37.01, que és la referència d’aquesta temporada indoor. Jo espero que la de Stuttgart sigui inclús més ràpida. Recordo que al 2002 vaig ser quart en aquesta mateixa pista amb 3:37.65. Crec que em conformaria amb aquesta marca, encara que no la firmo abans de la sortida.

Un novato a 2.350 metros de altura / Un novell a 2.350 metres d’alçada

Jueves, Enero 28th, 2010

He pasado ya los primeros días en el Centro de Alto Rendimiento de Sierra Nevada. Y nunca mejor dicho lo de alto: está situado a 2.350 metros de altura. Estos primeros días han sido muy interesantes. Todo ha ido muy bien y he podido entrenar muy tranquilo junto a mi inseparable compañero Javier Guerra, con el que comparto la jornada en Granada desde el principio hasta el final. Está por aquí la selección española de boxeo y la portuguesa de marcha. También hay algunos nadadores. Y a nosotros nos acompañará desde el día 6 Iñaki Laguna, que es un júnior que promete mucho en 800 metros.

Lo primero que he de aclarar es que todo parece distinto a esta altura. La vida se consume de otra manera. Todo cuesta más. Y a los atletas lo primero que les dicen, y te lo recuerda el propio ambiente, es que hay que ser paciente e ir quemando etapas con tranquilidad. Por lo que me han dicho, hasta el día 12 de estancia no podré entrenar como lo venía haciendo en Madrid. El proceso de aclimatación hay que respetarlo.

Como jamás había estado entrenando en altura y por supuesto no conocía este centro, lo que he hecho ha sido ser especialmente cauto y seguir las instrucciones recibidas. El trabajo más duro lo he hecho por debajo de los 1.000 metros y las sesiones de gimnasio y lo que es sencillamente rodar, por encima de los 2.300. Si quiero notar los beneficios de la altura he de hacer lo que me dicen. El sábado empezaré a forzar algo más y estoy convencido de que todo volverá a estar en la situación normal la próxima semana.

Los días que hacemos series, en la pista que hay a algo más de 700 metros de altura, aprovecho para ir a comer a casa de Susana, mi novia, que vive en Gojar. Son sólo 30 kilómetros, pero merece la pena. La idea de verla tan a menudo pesó mucho a la hora de decidirme por aceptar este proyecto de entrenar en altura.

Si todo transcurre con normalidad bajaré de Granada el día 19 de febrero, con tiempo para competir en buenas condiciones en Doha, aunque antes viajaré a Stuttgart y Valencia para disputar dos carreras de 1.500 metros. Y si todo sale bien, que eso es lo que espero, repetiré la experiencia de cara a Barcelona 2010. De cualquier modo, soy consciente de que los efectos de la altitud no se notan por igual en todos los atletas. Hay diferentes estudios publicados y mucha gente mantiene opiniones bien diferentes, así que mejor esperar y ver, como se suele decir.

La primera vez que empecé a pensar seriamente en entrenar en altitud fue en Berlín el pasado año. Los doce finalistas de los 1.500 metros se entrenaban regularmente en altitud, incluido el francés Mehdi Baala, que será el principal rival de los españoles en Barcelona 2010. Yo vi la carrera desde la grada de atletas y me dio qué pensar.

Un novell a 2.350 metres d’alçada

Ja he passat els primeres dies al Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada. I mai millor dit això: està situat a 2.350 metres d’alçada. Aquests primers dies han estat molt interessants. Tot ha anat molt bé i he pogut entrenar molt tranquil al costat del meu inseparable company Javier Guerra, amb qui comparteixo la jornada a Granada des del principi fins el final. Per aquí també hi és la selecció espanyola de boxa i la portuguesa de marxa. També hi ha alguns nedadors. A nosaltres ens acompanyarà des del dia 6 Iñaki Laguna, que és un júnior que promet molt als 800 metres.

El primer que he d’aclarir és que tot sembla diferent a aquesta alçada. La vida es consumeix d’una altra forma. Tot costa més. I als atletes el primer que ens diuen, i t’ho recorda el propi ambient, és que s’ha de ser pacient per anar cremant etapes amb tranquil•litat. Pel que m’han dit, fins el dia 12 d’estada no podré entrenar com ho venia fent a Madrid. El procés d’aclimatació s’ha de respectar.

Com mai no havia estat entrenant a alçada i per descomptat no coneixia aquest centre, el que he fet ha estat seguir les instruccions rebudes curosament. El treball més dur l’he fet per sota dels 1.000 metres i les sessions de gimnàs i el que és senzillament rodar, per sobre dels 2.300. Si vull notar els beneficis de l’alçada he de fer allò que em diuen. Dissabte començaré a forçar una mica més i estic convençut de que tot tornarà a la seva situació normal la propera setmana.

Els dies que fem sèries, a la pista que hi ha a poc més de 700 metres d’alçada, aprofito per anar a dinar a casa de la Susana, la meva novia, que viu a Gojar. Només són 30 quilòmetres, però val la pena. La idea d’anar a veure-la tan sovint va pesar molt a l’hora de decidir-me per acceptar aquest projecte d’entrenar en alçada.

Si tot passa amb normalitat baixaré de Granada el dia 19 de febrer, amb temps per competir amb bones condicions a Doha, tot i que abans viatjaré a Stuttgart i a València per disputar dues curses de 1.500 metres. I si tot surt bé, que això és el que espero, repetiré l’experiència de cara a Barcelona 2010. Tot i això, sóc conscient de que els efectes de l’alçada no es noten per igual a tots els atletes. Hi ha diferents estudis publicats i molta gent manté opinions ben diferents, així que millor esperar i veure, com s’acostuma a dir.

El primer cop que vaig començar a pensar seriosament en fer entrenaments en alçada va ser a Berlín l’estiu passat. Els dotze finalistes dels 1.500 metres s’entrenaven regularment en alçada, inclòs el francès Mehdi Baala, que serà el principal rival dels espanyols a Barcelona 2010. Jo vaig veure la cursa des de la grada dels atletes i em va fer pensar.

El ejemplo del Memorial Muguerza / L’exemple del Memorial Muguerza

Domingo, Enero 24th, 2010

El Memorial Juan Muguerza hay que vivirlo. Yo lo he corrido seis veces y cada vez me sorprendo a mí mismo emocionado. Es una prueba extraordinaria. Los aficionados pagan 6 euros para ver la carrera y el estadio, donde está situada la llegada, se llena a reventar. Y la organización, que cuida todos los detalles, es impecable y se supera año a año.

Yo he participado siguiendo mi plan de entrenamiento. Sin más ambiciones. Y con cuidadito ya que el terreno estaba muy peligroso. Puro chocolate. Un kilómetro podías hacer 3:05 y al siguiente, 3:15 Me he mantenido en el grupo que más convenía y he corrido pensando en el futuro. Hoy mismo ya dormiré en Granada. He viajado directamente desde Elgóibar al Centro de Alto Rendimiento. El próximo paso es entrenamiento en altitud antes de los primeros test en pista cubierta.

Antes y después del cross el tema de conversación ha sido Sergio Sánchez. Increíble su récord europeo de los 2.000 metros. Yo jamás he corrido una carrera de esa distancia, pero es fácil sumar sobre un papel 2:26 cada kilómetro para dar con esos tremendos 4:52 que ha hecho el corredor leonés. Me alegro por él, aunque aún no salgo de mi asombro. Ni nadie de los que estábamos en el Muguerza. Y encima ha acabado quinto pisándole los talones a los kenianos.

Unas líneas para agradecer el trato que he recibido de la organización del cross. Son una pasada. El sábado me vistieron con el traje típico de la comarca y posé junto a las imágenes de los dos más grandes atletas que han pasado por las campas de Mintxeta: Mamo Wolde y el propio Juan Muguerza. Nunca olvidaré ese momento. El traje no me lo he podido llevar conmigo a Sierra Nevada, pero me han prometido enviármelo a Madrid. El equipaje del atleta siempre es muy austero. Algún día hablaremos de eso.

L’exemple del Memorial Muguerza

El Memorial Juan Muguerza s’ha de viure. Jo ho he fet sis vegades i cada cop em sorprenc a mi mateix emocionat. És una prova extraordinària. Els afeccionats paguen 6 euros per veure la cursa i l’estadi, on està situada l’arribada, s’omple a vessar. I l’organització, que mima tots els detalls, és impecable i es va superant any rere any.

Jo he participat tot seguint el meu pla d’entrenament. Sense més ambicions. I amb cura ja que el terreny estava molt perillós. Pura xocolata. Un quilòmetre podies fer-lo en 3:05 i al següent 3:15. M’he mantingut al grup que més convenia i he corregut pensant en el futur. Avui mateix ja dormiré a Granada. He viatjat directament des d’Elgoibar al Centre d’Alt Rendiment. El pròxim pas és entrenament en alçada abans dels primers tests a la pista coberta.

Abans i després del cros, el tema de conversa ha estat Sergio Sánchez. Increïble el seu rècord europeu dels 2.000 metres. Jo mai no he fet una cursa d’aquesta distància, però és fàcil sumar a un paper 2:26  cada quilòmetre per fer aquests increïbles 4:52 que ha fet el corredor lleonès. M’alegro per ell, tot i que encara estic molt sorprès. Igual que la resta dels que ens trobàvem a Muguerza. I a sobre ha acabat cinquè trepitjant-li els talons als kenyans.

Unes línies per agrair el tracte que he rebut de l’organització del cros. Són una passada. Dissabte passat em van vestir amb la vestimenta típica de la comarca i vaig posar al costat de les imatges dels dos atletes més grans que mai no han passat per les campes de Mintxeta: Mamo Wolde i el propi Juan Muguerza. Mai no oblidaré aquest moment. El vestit no me l’he pogut endur amb mi a Sierra Nevada, però m’han promès que m’ho enviarien a Madrid. L’equipatge de l’atleta sempre és molt auster. Algun dia parlarem d’això.

Una mañana en Fitur / Un matí a Fitur

Viernes, Enero 22nd, 2010

Hoy he cambiado mi costumbre de entrenar por la mañana y he ido a la pista por la tarde. La razón: he tenido que acudir a una llamada de la Junta de Castilla y León, que es la comunidad a la que pertenezco, para colaborar en la promoción del turismo de la tierra. La cita ha sido en Fitur, una enorme fiesta del turismo que se celebra cada año en Madrid por esta época. Ya había estado en otras dos ocasiones y la verdad es que allí se lo pasa uno muy bien.

Como atleta profesional, es muy importante respetar los compromisos con las instituciones y los patrocinadores. El trabajo fuera de la pista es tan importante como el específico en el estadio. Yo cuido mucho estas cosas. Soy de Aranda de Duero y me siento muy arraigado a mi comunidad. No les fallo cuando me lo piden, aunque sé que a la misma hora tenía una invitación para ir a Castellón a una reunión de atletas.

Compartir un rato en el stand de la comunidad con Perico Delgado, Manolo Martínez o Mayte Martínez es otro de los privilegios de esta jornada. Son deportistas del más alto nivel con los que tenemos una complicidad que viene de años. Hoy tampoco han faltado a la cita. Y también han estado presentes todos los alcaldes de las provincias de la comunidad, los presidentes de las diputaciones y el de la Junta de Castilla y León, Juan Vicente Herrera.

A mí me han dicho que atendiera a los visitantes que se han acercado al stand y eso he hecho. Creo que es importante que también el deporte y sus figuras aparezcan entre los argumentos de la comunidad a la hora de captar turistas. Todos hemos de poner algo de nuestra parte. Y yo soy tan disciplinado en estas cosas como cuando me toca, como ayer, un entrenamiento de los que llamamos duros, con seis series de 400 a 55-56 segundos. Aún me duele todo.

Mañana sábado toca viaje a Elgóibar para disputar el domingo uno de los cross de referencia, el Memorial Juan Muguerza. No voy con ninguna pretensión, y menos tras la sesión de ayer jueves. Lo he disputado ya en cinco ocasiones, así que conozco muy bien su dureza. Yo, el domingo, a lo mío pensando que todo lo que ahora se sufre es beneficio seguro para las próximas semanas.

Un matí a Fitur

Avui he canviat el meu costum d’entrenar pel matí i he anat a la pista a la tarda. La raó: he hagut d’acudir a una crida de la Junta de Castilla y León, que és la comunitat a la que pertanyo, per col•laborar amb la promoció del turisme de la terra. La cita ha estat a Fitur, una enorme fira del turisme que se celebra cada any a Madrid per aquesta època. Anteriorment ja havia estat en dues ocasions i la veritat és que allà un s’ho passa molt bé.

Com atleta professional, és molt important respectar els compromisos amb les institucions i els patrocinadors. La feina fora de la pista és tan important com l’específic a l’estadi. Jo cuido molt aquestes coses. Sóc d’Aranda de Duero i em sento molt arrelat a la meva comunitat. No els fallo quan m’ho demanen, tot i que sé que a la mateixa hora tenia una invitació per anar a Castelló a una reunió d’atletes.

Compartir una estona a l’estand de la comunitat amb Perico Delgado, Manolo Martínez o Mayte Martínez és un altre dels privilegis d’aquesta jornada. Són esportistes del més alt nivell amb els quals tenim una complicitat que ja ve d’anys anteriors. Avui tampoc no han faltat a la cita. I també han estat presents tots els alcaldes de les províncies de la comunitat, els presidents de les diputacions i el de la Junta de Castilla y León, Juan Vicente Herrera.

A mi m’han dit que atengués als visitants que s’han apropat a l’estand i això he fet. Crec que és important que també l’esport i les seves figures apareguin entre els arguments de la comunitat a l’hora de captar turistes. Tots hem de posar una mica de la nostra part. I jo sóc tan disciplinat en aquetes coses com quan em toca, com ahir, un entrenament dels que diem durs, amb sis sèries de 400 a 55-56 segons. Encara em fa mal tot.

Demà dissabte toca viatge a Elgóibar perquè diumenge disputo un dels crosos de referència, el Memorial Juan Muguerza. No vaig amb cap pretensió, i menys després de la sessió d’ahir dijous. Ja l’he disputat en cinc ocasions, així que conec molt bé la seva duresa. Jo, diumenge, faré la meva pensant que tot el patiment que tingui ara serà benefici segur per les properes setmanes.

El gusanillo de la pista cubierta / El cuquet de la pista coberta

Lunes, Enero 18th, 2010

Ha empezado la temporada de pista cubierta y nos ha cogido a algunos en plena prueba de cross. Nada menos que el Itálica, una cross de los grandes, si no el que más. Las noticias que llegan del primer 1.500 del año son muy buenas. Me ha gustado mucho ver esas marcas de Bustos, Marco, Kevin López y los demás. Son muy jóvenes y no es fácil hacer en la primera carrera indoor marcas próximas a los 3:40

A mí me ha picado el gusanillo. Cuando haces alguna actividad fuera de la pista pero no hay noticias, no pasa nada. Pero  conocer esos primeros resultados me ha hecho pensar que quiero competir ya en pista. Ya me han entrado las ganas. Mi último 1.500 fue en Berlín, en el Campeonato del Mundo y han pasado cinco meses. ¡Cómo pasa el tiempo! En unos días probaré suerte en dos reuniones, la de Karlsruhe y la de Valencia, y después decidiré si participo en el Campeonato del Mundo indoor de Doha. No estaría mal, pero todo lo que sea comprometer mi presencia en Barcelona 2010 no me interesa.

Pero bueno, otros ya están en pista y yo sigo en el cross. Y el domingo que viene seguiré en el barro corriendo en Elgóibar. Sin muchas pretensiones, pero de nuevo en la dureza del campo a través para respetar el plan de entrenamiento fijado por Antonio Serrano. El cross no es lo mío y hoy en Sevilla he acabado en el puesto 19, pero soy consciente de que para estar fino en verano hay que pasar por estos sacrificios.

El Itálica se me ha hecho algo largo. Han sido 11 kilómetros y, además, la semana ha sido muy dura. Las carreras de cross de enero/febrero ya no tienen nada que ver con las del último trimetres del año. A las dificultades que impone el mal tiempo se suma el kilometraje, que va aumentando gradualmente ante el Campeonato del Mundo de la especialidad. Para los no especialistas, estas carreras de este ciclo son especialmente complicadas.

He hecho 33:23 y al final he tratado de motivarme pensando que nunca había corrido tan deprisa en Santiponce. ¡Qué no estamos tan mal!

Y una última reflexión: este cross es posiblemente el mejor del mundo, pero en España hay algunos otros, como el de Atapuerca, que están mejorando mucho. Estoy orgulloso de pertenecer a un atletismo que tiene el mejor circuito de carreras de cross del mundo. En eso no nos gana nadie. Por eso hoy había tres campeones del mundo en Sevilla.  

El cuquet de la pista coberta

Ha començat la temporada de pista coberta i a alguns ens ha agafat en plena prova de cross. Ni més ni menys que l’Itàlica, un cross dels grans, si no el que més. Les notícies que arriben del primer 1.500 de l’any són molt bones. M’ha agradat molt veure aquestes marques de Bustos, Marco, Kevin López i els altres. Son molt joves i no és fàcil fer a la primera carrera indoor marques pròximes als 3:40

A mi m’ha vingut el cuquet. Quan fas alguna activitat fora de la pista però no hi ha notícies, no passa res. Però conèixer aquests primers resultats m’ha fet pensar que vull competir ja en pista. Ja m’han entrat les ganes. El meu últim 1.500 va ser a Berlín, al Campionat del Món i han passat cinc mesos. Com passa el temps! En uns dies provaré sort a dues reunions, la de Karlsruhe i la de València, i després decidiré si participo al Campionat del Món indoor de Doha. No estaria malament, però tot el que sigui comprometre la meva presència a Barcelona 2010 no m’interessa.

Doncs bé, altres ja estan en pista i jo segueixo en el cross. I el proper diumenge seguiré al fang corrent a Elgóibar. Sense moltes pretensions, però de nou a la duresa del camp a través per respectar el pla d’entrenament fixat per Antonio Serrano. El cross no és lo meu i avui a Sevilla he acabat a la 19ena posició, però sóc conscient que per estar fi aquest estiu haig de passar per aquests sacrificis.

L’Itàlica se m’ha fet una mica llarg. Han estat 11 quilòmetres i, a més, la setmana ha estat molt dura. Les carreres de cross de gener/febrer ja no tenen res a veure amb les dels últims trimestres de l’any. A les dificultats que imposa el mal temps se li suma el quilometratge, que va augmentant gradualment sobre el Campionat del Món de l’especialitat. Pels no especialistes, aquestes carreres d’aquest cicle són especialment complicades.

He fet 33:23 i al final he provat de motivar-me pensant que mai havia corregut tan de pressa  a Santiponce. Que no estem tan malament!

I una última reflexió: aquest cross és possiblement el millor del món, però a Espanya hi ha alguns altres, com el d’Atapuerca, que estan millorant molt. Estic orgullós de pertànyer a un atletisme que té el millor circuit de carreres de cross del món. En això no ens guanya ningú. Per això avui hi havia tres campions del món a Sevilla.

No hay quinto malo, ¡pero yo ahora soy cuarto! / No hi ha cinquè dolent, però jo ara sóc quart!

Miércoles, Enero 13th, 2010

Me avisan de que he avanzado un puesto en la clasificación de la final de los 1.500 metros de los Juegos Olímpicos de Pekín. De ser quinto he pasado a ocupar la cuarta plaza. No está mal, pero esto son noticias que no se reciben con entusiasmo. Te gusta, naturalmente, ya que al final en el palmarés apareces mejor clasificado, pero no es lo mismo.

El francés Mehdi Baala se ha beneficiado mucho más. Ahora es tercero y le han entregado hace unos días su medalla de bronce. Se lo merece. Aunque yo sigo pensando que la felicidad no es la misma. Cuando estás orgulloso de lo que has conseguido es cuando recibes tu recompensa ante el público, en el propio estadio. En ese acto de París no había testigos y en este deporte lo importante es el público. El atletismo es el presente.

Pero bueno, ahora ya tengo un precedente mejor por el que luchar para tratar de mejorarlo. En Londres 2012 tendré que decir que aspiro a una medalla para superar mi cuarta plaza de 2008. Más responsabilidad. Serán mis cuartos Juegos, pero no me quiero adelantar. Volvamos al presente.

Todo esto viene a cuento por la descalificación de Rashid Ramzi. Le han suspendido y le han quitado la medalla de oro. Me parece bien. Hay atletas que nos producen sensaciones muy extrañas. Antes de competir, en la cámara de llamadas, vives momentos en los que te imaginas que luchas con diferentes armas ante según qué atletas. Es contradictorio.

Recuerdo el caso de Ramzi, el corredor de Bahrein. Ya fue tremendo lo que hizo en Helsinki, en el Campeonato del Mundo de 2007. Ganó los 800 y los 1.500 sin agobios. Era una barbaridad. Esos años, apenas aparecía antes del gran compromiso sin haber competido y luego se paseaba. O casi. Ganar de ese modo tan insultante deja siempre sospechas. Yo recuerdo que me producía risa. Es que era para reír. A veces te tienes que reirte a la fuerza.

Ahora he vuelto a hacerlo, pero por la satisfacción de que el impostor ha sido cazado y el orden jerárquico se ha corregido.

Ojalá que no se vuelvan a mover los resultados oficiales de las carreras. Querrá decir que ya no hay atletas tramposos. Y que si acabas quinto, quinto eres.

Por cierto,  en la página web de la Federación Española ya está modificada mi clasificación, pero en la de la IAAF sigo siendo quinto. Precisamente ejemplo, no dan.

No hi ha cinquè dolent, ¡però jo ara sóc quart!

M’avisen què he avançat una posició a la classificació de la final dels 1.500 metres dels Jocs Olímpics de Pequín. De ser cinquè he passat a ocupar la quarta plaça. No està malament, però això són noticies que no es reben amb entusiasme. T’agrada, naturalment, ja que al final al palmarès apareixes millor classificat, però no és el mateix.

El francès Mehdi Baala s’ha beneficiat molt més. Ara és tercer i li han entregat fa uns dies la seva medalla de bronze. S’ho mereix. Encara que jo segueixo pensant que la felicitat no és la mateixa. Quan estàs orgullós del que has aconseguit és quan reps la teva recompensa davant del públic, al propi estadi. En aquest acte de París no hi havia testimonis i en aquest esport l’important és el públic. L’atletisme és el present.

Doncs bé, ara ja tinc un precedent millor pel que lluitar per tractar de millorar-lo. A Londres 2012 hauré de dir que aspiro a una medalla per superar la meva quarta plaça de 2008. Més responsabilitat. Seran els meus quarts Jocs, però no vull adelantar-me. Tornem al present.

Tot això ve per la desqualificació de Rashid Ramzi. L’han suspès i li han tret la medalla d’or. Em sembla bé. Hi ha atletes que ens produeixen sensacions molt estranyes. Abans de competir, a la cambra de trucades, vius moments en els que t’imagines que lluites amb diferents armes segons amb quins atletes. És contradictori.

Recordo el cas de Ramzi, el corredor de Bahrein. Ja va ser fort el que va fer a Hèlsinki, al Campionat del Món de 2007. Va guanyar els 800 i els 1.500 sense agobios. Era una barbaritat. En aquells anys, gairebé mai apareixia abans del gran compromís o sense haver competit i després es passejava. O quasi. Guanyar d’aquesta manera tan insultant deixa anar sospites. Jo recordo que em produïa riure. És que era per riure. A vegades t’has de riure a la força. Ara torno a fer-ho, però per la satisfacció que l’impostor ha estat caçat i l’ordre jeràrquic s’ha corregit.

Espero que no es tornin a moure els resultats oficials de les carreres. Voldrà dir que ja no hi ha atletes tramposos. I que si acabes cinquè, cinquè ets.

Per cert, a la pàgina web de la Federació Espanyola ja està modificada la meva classificació, però a la de la IAAF segueixo sent cinquè. Precisament exemple, no donen.

Hay fórmulas para entrenar pese al mal tiempo / Hi ha fòrmules per entrenar malgrat el mal temps

Sábado, Enero 9th, 2010

Albacete -2, Sevilla 2, Madrid -1, Burgos, Soria o Teruel -7, Valladolid -5, Zaragoza -1, Ourense -2… Son las temperaturas previstas para hoy, 10 de enero, en algunas ciudades españolas. Hace frío en todo el país, pero los atletas no podemos dejar de entrenar, así que lo mejor es hacerse a la idea de que hay alternativas a la carrera a pie y que existen otros lugares en los que poder seguir con los planes de preparación.

Lo que sí es muy importante es que pensemos que días como éstos requieren más motivación. Hemos de estar convencidos de lo que hacemos. Hace mal tiempo y las condiciones son pésimas, pero tenemos la obligación de salvar los entrenamientos. Y hay formas de hacerlo.

La primera es en el gimnasio, realizando bicicleta estática, bicicleta elíptica o correr en la cinta + gimnasio (máquinas con aparatos). Otra opción válida es correr en la piscina con un flotador, aunque ésta es mucha más aburrida, aunque también sirve para mantener la forma.

Es un buen momento para conocer de cerca el gimnasio y potenciar la musculación de nuestro físico. Además, así evitaremos posteriormente lesiones con una musculatura en consonancia. Ojo a aquellos que os centráis en la carrera y en las series.

Yo aconsejaría, desde mi pequeña experiencia, que al menos una vez a la semana se realice una sesión de 45 minutos con aparatos, intercambiando ejercicios de brazos, piernas, abdominales y lumbares. Esta sería una buena sesión de gimnasio:
25 minutos de bicicleta + 25 de elíptica + 20 corriendo en la cinta + abdominales, lumbares y multisaltos.

Y otro día otra solución sería:
35 minutos de elíptica + 15 en la cinta + 45 de gimnasio con aparatos

Y para el que le suene raro todo esto, recuerdo una anécdota que me explicaron hace años de José Manuel Abascal, que en New York se encontró con una gran tormenta de nieve días antes de participar en una reunión de atletismo del circuito de invierno. Ante la imposibilidad de entrenar fuera del hotel, las series para su puesta a punto las realizaba… en los pasillos del propio hotel.

Hi ha fòrmules per entrenar malgrat el mal temps

Albacete -2, Sevilla 2, Madrid -1, Burgos, Soria o Terol -7, Valladolid -5, Zaragoza -1, Ourense -2… Són les temperatures previstes per avui, 8 d’octubre, a algunes ciutats espanyoles. Fa fred a tot el país, però els atletes no podem deixar d’entrenar, així que el millor es fer-se a la idea que hi ha alternatives a la carrera a peu i que existeixen altres llocs on poder seguir amb els plans de preparació.

El que sí és molt important és que pensem que dies com aquests requereixen més motivació. Hem d’estar convençuts del que fem. Fa mal temps i les condicions són pèssimes, però tenim la obligació de salvar els entrenaments. I hi ha formes de fer-ho.

La primera és al gimnàs, realitzant bicicleta estàtica, bicicleta el•líptica o córrer a la cinta + gimnàs (màquines amb aparells). Una altra opció vàlida és córrer a la piscina amb un flotador, encara que aquesta és molt més avorrida, encara que també serveix per mantenir la forma.

És un bon moment per conèixer d’aprop el gimnàs i potenciar la musculació del nostre físic. A més, així evitarem posteriorment lesions amb una musculatura en consonància. Compte aquells que us centreu en la carrera i en les sèries.

Jo aconsellaria, des de la meva petita experiència, que al menys una vegada a la setmana es realitzi una sessió de 45 minuts amb aparells, intercanviant exercicis de braços, cames, abdominals i lumbars. Aquesta seria una bona sessió de gimnàs:
25 minuts de bicicleta + 25 d’el•líptica + 20 corrent a la cinta + abdominals, lumbars i multisalts.

I un altre dia una altra solució seria:
35 minuts d’el•líptica + 15 a la cint + 45 de gimnàs amb aparells

I per al que li soni estrany tot això, recordo una anècdota que em van explicar fa anys de José Manuel Abascal, que a New York es va trobar amb una gran tempesta de neu dies abans de participar a una reunió d’atletisme del circuit d’hivern. Davant la impossibilitat d’entrenar fora de l’hotel, les sèries per la seva posada a punt les realitzava… als passadissos del propi hotel.

San Silvestre, el día de los atletas / San Silvestre, el dia dels atletes

Viernes, Enero 1st, 2010

Como cada año para estas fechas, he podido constatar que la afición por el atletismo y las carreras sigue aumentando. Lo he comprobado en mis carnes pues fui a correr la San Silvestre de Lloret de Mar el día 27 de diciembre y también estuve animando a mis paisanos en la que se celebró el último día del año en Aranda. En esta carrera salieron 2.160 corredores. Nació hace siete años con 400, así que es fácil calcular la progresión que ha experimentado.

Lees los periòdicos estos días y te das cuenta de que lo que tú haces cada día es algo que otros muchos también hacen y que a todos nos une el esfuerzo por mejorar y ser más competitivos. Ya no somos tan raros, aunque yo he tenido que realizar un entrenamiento estos días que puede provocar alguna sonrisa.

Fue hace una semana. En la zona de Burgos ha estado lloviendo sin parar durante diez días y en el pueblo se ha puesto imposible seguir corriendo. Un día llovía y hacía tanto viento que tuvo que acompañarme a entrenar mi antiguo entrenador, Leocadio. Pero vino con su camioneta y me escoltó durante las series para que el viento no me afectara. Yo corría las series en un camino en no muy buen estado detrás de la furgoneta. Cualquiera que me hubiera visto pensaría que estoy loco, pero el trabajo hay que hacerlo y a veces hay que buscarse la vida con alternativas rocambolescas.

Por cierto que las series de ese día eran 8 de 800 metros a 2.12 con un minuto y medio de recuperación.

De vueltas a la reflexión sobre las San Silvestre, igual han sido más de 100.000 los atletas españoles que han salido a correr el último día del año. La cifra es muy significativa y demuestra que la gente cada vez está más animada y ya no le hace ascos a participar en carreras populares. Antes se corría y se entrenaba, pero muchos le daban la espalda a la competición. Esto parece estar cambiando. Es bueno que haya carreras en toda España y el día 31 de diciembre es el mejor ejemplo, pero también es bueno que los atletas populares decidan por un día ser atletas sin más. Sentirse parte de la competición.

La carrera y el atletismo en general es un ejercicio muy recomendable. Y tratar de gozar de una buena salud, algo imprescindible para cualquiera de nosotros. Ojalá que el año que viene, cuando acabe 2010, sean todavía muchos más los atletas que salgan a celebrar el momento con una carrerita por corta que sea.

San Silvestre. el dia dels atletes

Com cada any per aquestes dates, he pogut constatar que l’afició per l’atletisme i les carreres segueix augmentant. Ho he comprovat en les meves pròpies carns doncs vaig anar a córrer la San Silvestre de Lloret de Mar el dia 27 de desembre i també vaig estar animant als meus paisans a la que es va celebrar l’últim dia de l’any a Aranda. En aquesta carrera van sortir 2.160 corredors. Va néixer fa set anys amb 400, així que és fàcil calcular la progressió que ha experimentat.

Llegeixes els diaris aquests dies i t’adones que el que tu fas cada dia és una cosa que molts altres també fan i que a tots ens uneix l’esforç per millorar i ser més competitius. Ja no som tant estranys, encara que jo he hagut de fer un entrenament aquests dies que pot provocar algun somriure.

Va ser fa una setmana. A la zona de Burgos ha estat plovent sense parar durant deu dies i al poble s’ha posat impossible seguir corrents. Un dia plovia i feia tant vent que va haver d’acompanyar-me a entrenar el meu antic entrenador, Leocadio. Però va venir amb la seva camioneta i em va escoltar durant les sèries perquè el vent no m’afectés. Jo corria les sèries a un camí en no molt bon estat darrere de la furgoneta. Qualsevol que m’hagués vist pensaria que estic boig, però el treball s’ha de fer i a vegades un s’ha de buscar la vida amb alternatives rocambolesques.

Per cert que les sèries d’aquell dia eren 8 de 800 metres a 2.12 amb un minut i mig de recuperació.

De tornada a la reflexió sobre la San Silvestre, igual han estat més de 100.000 els atletes espanyols que han sortit a córrer el darrer dia de l’any. La xifra és molt significativa i demostra que la gent cada vegada està més animada y ja no li fa un lleig a participar en carreres populars. Abans es corria i s’entrenava, però molts li donaven l’esquena a la competició. Això sembla estar canviant És bo que hi hagin carreres a tota Espanya i el dia 31 de desembre és el millor exemple, però també és bo que els atletes populars decideixin per un dia ser atletes sense més. Sentir-se part de la competició.

La carrera i l’atletisme en general és un exercici molt recomanable. I tractar de gaudir d’una bona salut, una cosa imprescindible per a qualsevol de nosaltres. Tan de bo que l’any que ve, quan acabi 2010, siguin encara molts més els atletes que surtin a celebrar el moment amb una carrereta per curta que sigui.